#COVID-19: Les marques han d’adoptar mesures d’urgència per minimitzar l’impacte de la crisi en la salut i la vida de les treballadores

La pandèmia mundial de la COVID-19 continua creixent i estenent-se. La meitat de la població mundial es troba en algun tipus d’aïllament o restricció de moviment per tal de controlar la propagació de la pandèmia. Les treballadores del tèxtil de la cadena de subministrament global, que sempre han de lluitar davant els salaris de misèria i situacions de vida precàries, es veuen exposades a una inseguretat creixent a mesura que tanquen les fàbriques per la disminució del nombre de comandes i la decisió dels governs de paralitzar la fabricació per protegir la salut pública.

Les treballadores de la indústria de la confecció han estat colpejades per cadascuna de les tres onades d’aquesta pandèmia. En primer lloc, quan la Xina va identificar la COVID-19 a la seva població, el país va deixar d’exportar les matèries primeres necessàries per a la producció de peces de roba.

Com a resultat, moltes fàbriques al sud i sud-est d’Àsia van tancar temporalment i van enviar les treballadores a les seves llars, sovint sense previ avís ni pagament dels salaris. La següent onada va colpejar quan el virus va arribar a Europa i als Estats Units. Les marques de roba van anul·lar les comandes en curs sense haver-les pagat i van deixar de fer-ne de noves. Les fàbriques proveïdores que operen amb estrets marges a causa dels baixos preus pagats per les marques de roba van ser obligades, una vegada més, a tancar les fàbriques i a enviar les treballadores a casa sense retribuir-les. L’última onada està colpejant ara, a mesura que el coronavirus es propaga en aquests països. Alguns d’ells han tancat els centres de producció de roba com a mesura de prevenció, un cop més enviant les empleades a casa sense cap pagament. D’altres han estat oberts, tot i el risc significatiu per a la salut de les persones treballadores en les fàbriques abarrotades de personal.

Anton Marcus, secretari adjunt de Free Trade Zones & General Services Employees Union, ha declarat: «L’impacte de la COVID-19 sobre les treballadores tèxtils a Sri Lanka ha estat immens. Les treballadores van haver de tornar als seus pobles sense els seus salaris de març i, per tant, estan travessant un moment molt difícil. Elles sostenen les seves famílies i ara mateix no poden mantenir-les. Els empresaris estan aprofitant aquesta situació per acomiadar-les i reduir els beneficis i ingressos de les treballadores, afirmant que els seus clients han retirat o reduït les seves comandes. Davant d’aquesta situació, les persones contractades seran les més durament colpejades».

En alguns casos, aquests efectes han estat exacerbats per la mala gestió de crisi per part dels governs nacionals. L’Índia va anunciar un tancament nacional sobtat, deixant les treballadores migrants sense mitjans de subsistència ni accés al transport per tornar a casa, quan moltes van perdre l’habitatge proporcionat mentre treballaven. Algunes treballadores migrants es van veure obligades a caminar centenars de quilòmetres fins a les seves poblacions d’origen. En altres països, com Cambodja i Filipines, les mesures per combatre el virus limiten encara més l’espai públic i els drets, fins i tot la llibertat d’associació de les treballadores. A Myanmar, els propietaris de les fàbriques han utilitzat la pandèmia com a pretext per destruir els sindicats, assegurant-se que les persones afiliades fossin les primeres a ser acomiadades per les fàbriques amb problemes financers.

Dos documents recents de Worker Rights Consortium, el Penn State Center for Global Workers’ Rights i la Campanya Roba Neta («Who will bail out the workers that make our clothes?» i «Abandoned? The Impact of Covid-19 on Workers and Businesses at the Bottom of Global Supply Chains») van destacar les causes principals dels efectes catastròfics de la COVID-19 a les cadenes de subministrament. La interconnexió extrema i el desequilibri de poders a les cadenes de subministrament van provocar que les marques i els minoristes transferissin la responsabilitat de les conseqüències de la disminució de la demanda de moda als seus proveïdors. Les marques només paguen al moment del lliurament – les fàbriques han d’assumir els costos de la producció i la mà d’obra– i tenen prou poder en la cadena de subministrament per a executar la decisió de no pagar, fins i tot si això significa l’incompliment del contracte. Això suposa que els propietaris de fàbriques de tot el món es queden sense diners per pagar els salaris a les treballadores, no només els de març sinó també els dels pròxims mesos, en què no entraran noves comandes. En la majoria dels països productors de roba, els mecanismes de protecció social com l’assegurança mèdica, la d’atur o els fons de garantia en cas d’insolvència no existeixen o són insuficients, en part a causa de dècades de pressió a la baixa sobre els preus pagats per les peces. Anys de fracàs a l’hora de prendre mesures significatives sobre els salaris han deixat les treballadores sense estalvis.

Després de la publicació d’aquests dos documents, un petit nombre de marques han acordat complir les seves obligacions contractuals i pagar les comandes que les fàbriques ja estan produint. H&M, PVH Corp, propietària de Tommy Hilfiger i Calvin Klein, Inditex, propietari de Zara, i Target han acordat pagar les comandes acabades o les que s’estan produint. Però nombroses marques arreu del món com C&A, GAP o Primark encara es neguen a pagar els encàrrecs realitzats abans de la crisi. Workers Rights Consortium n’està fent el seguiment aquí.

Ineke Zeldenrust, de la Clean Clothes, afirma que «Instem a altres marques també perquè confirmin públicament que pagaran les comandes ja realitzades, que sovint ja s’han fabricat. Es necessita una acció urgent per garantir que totes les treballadores continuïn rebent els seus salaris i els beneficis que legalment els corresponen, i que tinguin ingressos suficients perquè elles i les seves famílies puguin sobreviure a aquesta crisi. Les marques i els detallistes s’han enriquit gràcies a la feina mal pagada a les treballadores de països amb nivells insuficients de protecció social. Qualsevol acció presa ara ha d’establir les bases per als canvis estructurals requerits en la regulació i la legislació de la cadena de subministrament, tant en l’àmbit global com nacional».

Les institucions financeres internacionals ja s’han compromès a mobilitzar milers de milions de dòlars per donar suport a les economies dels països productors. És fonamental que aquest suport vingui acompanyat de compromisos per prioritzar les necessitats de les treballadores i de mecanismes que garanteixin que aquest suport arribi. Els sindicats globals han emès recomanacions sobre com aquestes institucions poden garantir una resposta urgent i equitativa a la crisi. És molt important que les treballadores, tant en les fàbriques com en el sector minorista o de distribució, estiguin al centre de les solucions econòmiques en aquesta crisi, per garantir que les mesures que han de salvaguardar la salut de les persones no condueixin a canvi a agreujar la seva situació de vulnerabilitat.