En el cor de les Nacions Unides, posar negre sobre blanc els noms i cognoms d’una bona part de les grans corporacions del món vinculades a l’expansió del capitalisme colonial que fa negocis arrasant les vides de milers de persones representa un pas extraordinàriament rellevant.
Article de Pedro Ramiro i Juan Hernández Zubizarreta publicat a El Salto Diario
Sempre presents com a anunciants, garants del creixement i de l’ocupació, o directament incrustades en els consells d’administració, no és habitual trobar referències negatives a les grans empreses als principals mitjans de comunicació. Els impactes socioecològics dels seus negocis, les relacions amb règims autoritaris, les operacions en zones de conflicte o els guanys que augmenten al mateix ritme que la criminalització de la protesta i les violacions de drets humans, solen camuflar-se sota referències genèriques al “sector privat” o casos aïllats que, tal com es vol demostrar, no posin en qüestió el conjunt de l’empresariat. Però si costa llegir que Acciona és la protagonista de la trama de corrupció que avui assetja el Govern espanyol, encara és més difícil confirmar que totes les grans constructores apliquen un modus operandi similar.
L’informe de la relatora de les Nacions Unides per als Territoris Ocupats de Palestina, Francesca Albanese, publicat fa pocs dies, ha capgirat aquest paradigma. CAF, una de les empreses citades en aquest informe per lucrar-se amb la construcció de línies de tramvia entre Jerusalem i els assentaments il·legals de colons en territori palestí, ha obert informatius i ha ocupat portades a la majoria de mitjans bascos. En concretar el seu paper no només en l’economia de l’ocupació, sinó també en la del genocidi, l’informe posa nom i rostre a les grans companyies que s’enriqueixen amb l’aniquilació del poble palestí. Algunes en són executores directes, altres col·laboradores, i d’altres, cooperadores necessàries: totes elles, en major o menor grau, són essencials per sostenir una massacre que no podria dur-se a terme sense la seva complicitat, i de la qual obtenen importants dividends.
El treball liderat per la relatora marca un abans i un després. No només perquè esmenta una cinquantena de grans empreses, sinó perquè analitza la impunitat sistèmica amb què actuen. En el cor de les Nacions Unides, posar negre sobre blanc els noms i cognoms de bona part de les principals corporacions del món —BP, Chevron, Volvo, Amazon, Google, Airbnb, Carrefour, entre d’altres—, vinculades a l’expansió del capitalisme colonial que fa negoci arrasant les vides de milers de persones, representa un pas extraordinàriament rellevant. No és casual, en els darrers 25 anys la referència central per al (suposat) control de les empreses transnacionals a la ONU ha estat el Global Compact: una col·lecció de principis voluntaris sobre drets laborals, medi ambient, corrupció i drets humans, subscrits per les grans empreses globals, que demostra que l’autoregulació empresarial mai no ha anat més enllà d’un exercici de greenwashing.
La gran contradicció de les Nacions Unides —que va més enllà de la tasca de la relatora— és que la seva legitimitat pública per denunciar la impunitat de les transnacionals (a través d’informes) entra en conflicte amb l’absència de mecanismes de control efectius (als tribunals) per posar-hi fi. Tres dècades impulsant normes de dret tou, acords de “responsabilitat social” i principis de diligència deguda, com reconeix Albanese al seu informe, són clarament insuficients per fer de contrapès al poder de les grans corporacions que vulneren el dret internacional. De fet, aquest ha estat precisament l’objectiu dels lobbies i les associacions empresarials: utilitzar el paraigua de les Nacions Unides per guanyar legitimitat social, eludir responsabilitats i continuar ampliant les seves operacions de la mà de governs, universitats i ONG.
Això és el que ha vingut a sacsejar l’informe sobre l’economia del genocidi. El paradigma de la inversió estrangera directa, els “negocis inclusius” i les aliances públic-privades com a generadores de progrés i benestar, promogut per les principals agències de l’ONU des dels anys noranta, s’ha trencat a Palestina. I amb ell, torna una disputa que mai no se n’havia anat: la lluita políticojurídica sobre com regular l’activitat de les corporacions transnacionals. De Buenos Aires a Basauri, passant per Ginebra, arribem a Gaza.