Juan Hernández Zubizarreta i Pedro Ramiro, de l’Observatori de Multinacionals a Amèrica Llatina (OMAL) – Paz con Dignidad acaben de publicar un article en El Salto sobre la responsabilitat de les empreses que es lucren amb l’ocupació que duu a terme Israel sobre terres palestines.
L’error invencible, sobre un fet constitutiu d’infracció penal, exclou la responsabilitat criminal. Així ho diu el Codi Penal, fent referència als supòsits en els quals un delicte s’hauria comès d’igual manera fins i tot si s’haguessin aplicat les normes de la diligència exigible. Té lloc quan el subjecte no tenia forma de saber que estava incorrent en un il·lícit penal i, per consegüent, no se li pot castigar la seva comissió. L’error vencible, en canvi, es dona quan es comet un delicte que sí que es podria haver evitat aplicant les més elementals normes de la cura; en aquest cas, es condemna a l’autor per imprudència i es veu atenuada la pena a imposar.
Hi ha companyies espanyoles fent negoci amb la construcció d’infraestructures en els territoris ocupats de Palestina. Hi ha plataformes empresarials que es lucren amb el turisme en els assentaments il·legals a Cisjordània. Hi ha grans bancs que estan finançant el subministrament d’armes a l’Estat d’Israel perquè continuï amb el genocidi a Gaza. Quan s’ha demostrat que totes aquestes operacions suposen una flagrant violació del dret internacional, quina responsabilitat pot exigir-se a les empreses implicades? Serà que aquestes companyies poden al·legar desconeixement del context en el qual desenvolupen les seves activitats? Són suficients els seus processos interns de prevenció de riscos? Assumint la tesi de l’error invencible, poden desentendre’s de la seva responsabilitat i endossar-la-hi a l’Estat en el qual es troba la seva seu central? O, més aviat, són aquestes empreses corresponsables de crims internacionals?
Aquestes preguntes no són meres especulacions teòriques o hipòtesis de treball de juristes i especialistes en dret penal. La responsabilitat de les companyies i dels seus directius en la comissió de crims internacionals, de fet, no és una qüestió especialment nova. Ja en els judicis de Nuremberg, així com en els tribunals penals internacionals per a l’antiga Iugoslàvia i Ruanda, es va establir la responsabilitat penal tant de les empreses transnacionals com dels seus principals executius. A Alemanya, se’ls va condemnar per col·laborar activament amb el nazisme: l’estatut del tribunal de Nuremberg recollia que grups i organitzacions podien ser declarades criminals i que formar part d’elles donaria lloc a una conducta delictiva. I és que diferents corporacions alemanyes, des de Volkswagen fins a Siemens passant per BMW i Krupp, es van beneficiar de l’ocupació nazi a través de l’acumulació de propietats i l’explotació de presoners de guerra.