Marco Aparicio Wilhelmi
President de l’Observatori DESC i membre del Grup Català d’Empresa i Drets Humans a Público.
Posem en marxa l’any amb una mala notícia i una altra bona en matèria de Drets Humans. D’una banda, gran desastre mediambiental al Perú per l’abocament de 11.900 barrils de petroli Repsol. D’altra banda, el Parlament de Catalunya ha admès a tràmit una proposició de llei per a crear un Centre Català d’Empresa i Drets Humans que serveixi per a fiscalitzar i sancionar les vulneracions que cometen les grans transnacionals que operen a Catalunya. Quina relació existeix entre les dues?
L’abocament de cru ha tacat de negre set quilòmetres d’oceà i dos de platja en la costa de Lima, on es troba la refineria La Pampilla, gestionada per l’empresa espanyola Repsol. Un jutge peruà ha prohibit a quatre directius de la multinacional sortir del país durant 18 mesos per presumpta responsabilitat de delicte mediambiental. Davant això, hi ha dues opcions: que Repsol surti il·lesa o condemnada.
Tant de bo s’imposi la segona opció, però la lògica actual ens diu que enfront de greus delictes mediambientals com aquest, és molt comú que es posi en marxa l’anomenada “arquitectura de la impunitat corporativa“. Aquesta permet diluir la responsabilitat de l’empresa matriu en les seves filials o societats locals subcontractades que, a més, sovint desapareixen jurídicament o es declaren en bancarota, de manera que no poden respondre a obligacions de reparació i restauració. Un exemple d’això, és el sector tèxtil, com en el cas de Rana Plaza a Bangladesh, on les empreses europees de moda que es beneficien pels baixos costos laborals, es presenten com a simples compradores, eximint-se de tota responsabilitat.
En el cas de Repsol, la societat civil peruana reclama sancions, exclusió de la contractació pública i reparacions per part de l’empresa espanyola. El sentit comú ens porta a assenyalar que si bona part del guany econòmic (es tracta d’empreses amb enormes beneficis anuals) es deriva de la precarietat de les condicions de producció, resulta inacceptable que aquestes empreses no assumeixin les conseqüències d’aquesta *desposesión i explotació que vulnera drets i que sovint s’emporta vides. Desgraciadament, els països enriquits molt difícilment atribueixen a les empreses matriu –domiciliades en el seu territori– una responsabilitat que anomenen “extra-territorial”.