Llegeix l’article en anglès a :Business and Human Rights Resource Center
Per Marya Farah, Marta Ribera i Sanyu Awori, coalició Feministes per un Tractat Vinculant
Des de fa onze anys, els governs es reuneixen a Ginebra per negociar un tractat que obligui les corporacions transnacionals a respondre per les violacions de drets humans que cometen. Amb la pròxima ronda de negociacions a punt de començar, en un context marcat per la crisi climàtica, els conflictes i el genocidi —sovint impulsats o facilitats per interessos empresarials—, la urgència és més evident que mai.
El que cal ara no és qualsevol tractat, sinó un de feminista: un tractat que posi fi a la impunitat corporativa, situï al centre les persones més afectades i els doni poder per reclamar els seus drets i accedir a la justícia.
Mentre som testimonis del genocidi comès per Israel, les empreses d’armament, tecnologia i vigilància han vist augmentar els seus beneficis. Tal com va assenyalar la relatora especial de l’ONU sobre el territori palestí ocupat, “el genocidi és rendible”.
Aquesta violència es manté sobre una infraestructura creada per servir el poder corporatiu.
Hem vist el genocidi retransmès en directe als nostres telèfons mòbils, fabricats amb minerals extrets en llocs on persisteixen altres atrocitats comeses per empreses tecnològiques i d’altres sectors.
Els minerals provinents de països com la República Democràtica del Congo alimenten el comerç i els beneficis globals —també en la indústria tecnològica— mentre destrueixen comunitats locals. Arreu del món, des de les Filipines i Madagascar fins a l’Argentina, aquesta cursa desmesurada pels recursos minerals causa destrucció ambiental i vulnera els drets dels pobles indígenes.
Governs i empreses impulsen l’expansió minera en nom d’una “transició verda”, però ho fan sense assumir responsabilitats per la destrucció causada per les empreses de combustibles fòssils i sense cap pla de transició justa que posi les persones per davant del benefici econòmic. Això no és acció climàtica, sinó colonialisme verd, i continuarà afectant l’accés de les dones a la terra, a l’aigua i als recursos naturals i agrícoles.
Una mirada feminista exigeix entendre totes aquestes lluites no com a crisis separades, sinó com a parts d’un mateix sistema que cal transformar.
Les dones i les persones amb identitats de gènere diverses pateixen de manera específica els abusos corporatius i afronten múltiples formes de discriminació. Les dones rurals i indígenes s’enfronten a riscos extrems per la inseguretat alimentària, el canvi climàtic i l’explotació empresarial, mentre són sistemàticament excloses dels espais on es prenen decisions sobre el seu futur.
La desigualtat econòmica agreuja aquestes vulnerabilitats: la sobrerepresentació de les dones en el treball informal, els salaris més baixos i la càrrega del treball de cures no remunerat generen un cercle viciós que les exposa a la violència i a l’explotació.
La crisi climàtica fa que aquestes injustícies siguin encara més greus. A mesura que les corporacions acaparen terres i recursos, les dones perden l’accés a les seves llars i als mitjans de vida de les seves comunitats. Són també defensores ambientals i claus per construir resiliència col·lectiva, però els abusos empresarials les afecten de manera desproporcionada, igual que a altres col·lectius marginats per la discriminació estructural: persones queer, amb discapacitat o pertanyents a pobles indígenes.
Des de Feministes per un Tractat Vinculant reafirmem la nostra demanda central: el marc jurídic i el procés de redacció del tractat s’han de basar en les veus i el lideratge de les dones i comunitats de gènere divers més afectades pels abusos corporatius, que massa sovint en són excloses. Les seves experiències i resistències són essencials per construir un tractat que qüestioni els sistemes que permeten el dany estructural i que garanteixi justícia.
El procés del Tractat Vinculant és, en essència, una lluita descolonial. Tot i això, ens preocupa com els desequilibris de poder han distorsionat les negociacions fins ara.
Els interessos empresarials dels països on tenen seu les grans corporacions transnacionals continuen participant activament en les sessions com a organitzacions acreditades davant l’ONU, reforçant sovint posicions que protegeixen els seus propis interessos.
Mentrestant, les defensores dels drets humans i les comunitats afectades del Sud Global s’enfronten a obstacles financers, polítics i estructurals per participar-hi. Les seves veus continuen infrarrepresentades a Ginebra, igual que en altres espais multilaterals com les negociacions climàtiques de la COP. Així és com opera la captura corporativa: silenciant les persones més afectades i amplificant els interessos d’aquells que el tractat hauria de regular.
Davant els beneficis derivats del conflicte i el genocidi, el colonialisme verd i la captura corporativa dels espais de decisió, un tractat feminista i vinculant no és només necessari: és urgent.
Només un marc que situï al centre els drets i el lideratge de les dones, les persones de gènere divers, els pobles indígenes i les comunitats afectades pot qüestionar la impunitat corporativa i construir un futur basat en la justícia i la responsabilitat.
Marya Farah, Marta Ribera i Sanyu Awori són integrants de Feministes per un Tractat Vinculant, una coalició que agrupa una àmplia i diversa xarxa de dones i persones de gènere divers que aporten les seves experiències, anàlisis i coneixements al procés per un Tractat Vinculant.