Grans grups empresarials de sectors com l’energètic o l’agroalimentari s’organitzen en lobbies per estar presents en els fòrums internacionals de preservació de la biodiversitat, tot i que l’activitat que duen a terme és en bona part responsable de la seua destrucció. Des de l’ecologisme es reclama que es talle el finançament públic i el crèdit privat que reben.
Article de Ester Fayos a La Directa
Bayer-Monsanto, Shell Plc, Enel o Iberdrola. Són els noms d’algunes de les vint principals multinacionals responsables de la pèrdua de biodiversitat a escala global. La gran majoria són gegants transnacionals que operen als sectors de l’energia, la mineria o l’agroindústria. L’impacte que generen és extremadament desigual, tal com constata l’últim informe de la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (IPBES): totes tenen seu al Nord global, però les seues activitats “generen greus afeccions ambientals i socials a les comunitats del Sud Global”, assenyala el document. “Existeix una aliança internacional entre el sector públic i privat que bloqueja qualsevol canvi transformador cap a la sostenibilitat”, afirma l’investigador en conflictes ambientals Marcel Llavero, membre de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Una mostra d’aquest pacte no escrit la trobem a les cimeres mundials de biodiversitat (COP16), on s’estableix el full de ruta i el seguiment de les accions per frenar la destrucció dels hàbitats. A l’últim encontre, celebrat a finals de 2024 a Cali (Colòmbia), es van consensuar les aportacions econòmiques que cada país ha de fer al fons mundial de la biodiversitat per aconseguir destinar 400 milions d’euros a la protecció dels ecosistemes abans de 2030. Tanmateix, no es va acordar cap mesura per frenar l’activitat de les empreses més extractives ni tallar l’aixeta al finançament públic i privat que reben. “No hi ha voluntat de fer-ho perquè el creixement econòmic es presenta com a un interés superior, tot i que les inversions i subvencions a l’agroindústria, la pesca intensiva, la minera o la indústria fòssil s’han d’acabar, tal com reconeix l’acord mundial de biodiversitat”, destaca Celia Ojeda, coordinadora de l’àrea de biodiversitat de Greenpeace.
En la urgència de defensar la urgència d’eliminar els ajuts públics hi coincideix Victoria Reyes, investigadora de l’ICTA que ha liderat un estudi sobre els diners que l’administració ha concedit a sis sectors –agricultura, combustibles fòssils, silvicultura, infraestructures, pesca i aqüicultura i mineria– i els impactes de la seua activitat. Segons la recerca, aquests sectors reben entre 1,7 o 3,2 bilions de dòlars anuals en subsidis públics, mentre que els danys ambientals que generen s’estimen entre els 10,5 i 22,6 bilions de dòlars anuals. “Probablement, aquestes xifres subestimen la magnitud real, per la manca de dades exhaustives i sistemàtiques sobre els subsidis concedits”, puntualitza Reyes.
El principal sector beneficiari d’ajuts públics, segons aquesta investigació, és el dels combustibles fòssils, que va rebre 7 bilions de dòlars en l’any 2022. Destaquen companyies com Shell Plc, petroliera amb seu a Londres responsable d’una cinquantena de conflictes ambientals per pèrdua de biodiversitat; la petroliera NNPC Limited (en aquest cas, una societat estatal nigeriana), l’energètica italiana Eni Group, o la multinacional estatunidenca de petroli i gas Exxon Mobil, segons dades de l’Atles de Justícia Ambiental. Les espanyoles Iberdrola, Repsol o Naturgy també hi apareixen com a responsables. Tot i que no figuren al top ten de les transnacionals més involucrades en la pèrdua de biodiversitat.
L’àmbit de l’agroindústria, la silvicultura i la pesca intensiva també és dels que més diners públics rep, tot i “ser dels principals motors de destrucció mediambiental i, a més, de desaparició de pobles indígenes i comunitats locals”, denuncia l’experta de Greenpeace. Segons un informe de l’organització ecologista, elaborat amb les ONG Milieudefensie i Harvest, hi ha sis multinacionals agroindustrials clau en l’espoli dels ecosistemes: Bunge i Cargill, productores intensives de soja, cacau o blat; les processadores de carn JBS i Marfrig, i les productores i processadores d’oli de palma i fusta per a pasta de paper RGE i Sinar Mas.
Crèdit il·limitat
El finançament que possibilita l’activitat d’aquestes societats, però, no prové en exclusiva de l’erari públic. L’informe de Greenpeace denuncia que des de l’Acord de París de 2015, 27 entitats bancàries amb seu a la Unió Europea han finançat un total de 135 sectors o activitats econòmiques destructores d’ecosistemes naturals crítics per al clima i la biodiversitat, com les selves de l’Amazònia o del sud-est asiàtic. En aquest sentit, el sector financer espanyol és el quart principal proveïdor de crèdit en l’àmbit europeu, i el desé a escala mundial, amb bancs com el Santander, el BBVA, CaixaBank, el Banc Sabadell i Abanca liderant el rànquing. Alhora, l’Estat espanyol és el desé país amb més empreses que contribueixen a la pèrdua de biodiversitat, si es té en compte la seu matriu, darrere dels EUA, la Xina, Indonèsia, el Brasil o Itàlia.
Al capdamunt de la llista de multinacionals amb crèdit d’entitats financeres espanyoles que apareixen a l’informe de Greenpeace hi ha Nestlé, Danone, Unilever, la mencionada JBS o Viterra. Ojeda denuncia la implicació d’aquestes companyies en la desforestació de selves tropicals: “Per exemple, JBS està destruint l’Amazònia per produir els pinsos amb què alimenten animals en macrogranges a escala global”; i els bancs, afegeix, “les financen sense tenir en compte els impactes ambientals que generen perquè els reporten grans beneficis”. És per això que l’activista defensa una legislació europea que aborde els fluxos financers associats a la destrucció dels hàbitats i limite les inversions privades.