Reproduïm una entrevista que Xarxanet li va fer a Adoración Guamán, professora de dret del treball i de la seguretat social a la Universitat de València, arran del Centre Català de Drets Humans i Empresa,
Adoración centra la seva recerca, en l’actualitat, la relació entre Drets Humans i Empreses amb especial atenció en l’esclavisme modern en les cadenes globals.
El Parlament de Catalunya va acceptar a tràmit la Proposta de Llei de Creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans al mes de febrer del 2022. Aquesta proposta va ser impulsada pel Grup català d’Empresa i Drets Humans, del qual formen part les entitats Lafede.cat i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, i a la qual més de 8.000 entitats de la societat civil donen suport.
Aquesta proposta de Llei contempla la creació del Centre Català de Drets Humans i Empresa, un organisme pioner per garantir la defensa dels Drets Humans en el món, així com l’actuació responsable de les empreses transnacionals que operen a Catalunya. Parlem amb l’Adoración Guamán, professora de dret del treball i de la seguretat social a la Universitat de València que, en l’actualitat, centra la seva recerca en la relació entre Drets Humans i Empreses amb especial atenció en l’esclavisme modern en les cadenes globals.
Guamán participa a la jornada ‘El Centre Català d’Empresa i Drets Humans, una eina pionera per posar fi a les vulneracions de les transnacionals’, que se celebra el 21 d’abril. Serà en la taula rodona ‘És útil la diligència deguda per garantir el respecte dels DDHH?’, juntament amb Luis Rodríguez-Piñero.
Què et sembla la creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans?
Em sembla fantàstic. És absolutament necessari que s’aprovin eines com aquesta. Evidencia que existeix un problema, que és l’augment de les violacions de Drets Humans i els danys ambientals per part d’empreses transnacionals amb cadenes de valor. A més, demostra la necessitat de dotar-nos d’eines jurídiques que permetin responsabilitzar les empreses pels crims comesos en tercers països, dotar les víctimes de millors vies d’accés a la justícia o ajudar-les a aconseguir justícia i reparació.
En definitiva, és una bona notícia perquè demostra que el problema comença a tenir-se en compte, que hi ha instruments jurídics i s’estan aprovant. A més, és fonamental entendre totes aquestes iniciatives com un triomf dels moviments socials que s’han aliat amb moviments del sud global, amb sindicats i amb organitzacions de representants de víctimes. Tota aquesta agrupació va aconseguir portar la seva veu al Parlament i tirar endavant la proposta de llei.
Parles d’un problema, les conseqüències del qual sempre acaben afectant als països del sud global.
Sí, és una situació que es produeix, sobretot, a partir dels anys setanta quan les empreses transacionals adopten una forma de producció que fragmenta, descentralitza i deslocalitza la producció, orientant-la cap al sud global. Malauradament aquesta situació va en augment. Les transacionals violen Drets Humans, i aquest augment de violacions, de la impunitat i la indefensió de les víctimes, es vincula al creixement de les cadenes de valor.
Quins països es veuen més afectats?
Depèn dels sectors. En la indústria tèxtil, els països on es deslocalitzen les indústries per excel·lència són tant a l’Àsia, com a la Xina o Bangladesh, però també el nord d’Àfrica; d’altra banda, les transnacionals nord-americanes inclouen països de Centreamèrica a les seves cadenes de valor. Són països que l’Organització Internacional del Treball assenyala com aquells on es violen més drets vinculats a la feina, com la sindicació, els límits de jornada, el baix salari, l’explotació, l’esclavisme modern i on no es respecten els mínims mediambientals.
Si parlem de la indústria minera, Brasil o alguns països de l’Àfrica s’han vist molt afectats per aquesta activitat que no respecta els mínims de protecció. Per exemple, al Brasil es va produir el cas Brumadinho, amb 400 morts; a Zàmbia, el cas Vedanta va provocar un gran impacte ambiental. I parlant d’accidents greus, cal tornar a la indústria tèxtil on s’han produït diversos, com el que va tenir lloc al Rana Plaza, on van morir més de mil persones, en la seva majoria dones. Podem trobar característiques comunes en totes aquestes situacions.
Quines?
Per un costat, que l’estructura sempre ha estat la mateixa: una empresa amb la seva matriu al nord, que rep els beneficis en el nord i que només reconeix treballadors al nord. En canvi, tota la seva producció es basa al sud, on no reconeixen els vincles amb les empreses productores, que és on realment es produeix el crim corporatiu.
Una vegada, produït el crim, l’empresa matriu nega la seva responsabilitat, tot i que de vegades es presta a pagar indemnitzacions per fer callar les víctimes i evitar repercussions mediàtiques. Evidentment, una indemnització econòmica no és una reparació: una reparació exigeix portar el culpable davant la justícia.
Per què no són portades davant la justícia?
Les empreses escapen de la justícia perquè la justícia del país on es localitza la producció no és capaç de vincular l’empresa productora a la matriu; d’altra banda, de vegades la justícia del país de la matriu troba jutges que jutgen la matriu per crims realitzats fora, però és complicat per moltes qüestions. La realitat sempre és la mateixa: impunitat i indefensió de les víctimes.
És important dir que aquestes situacions estan en el codi genètic del model de les transnacionals. No hi hauria transnacionals amb tantíssims beneficis si no integressin com una cosa possible les violacions contra els Drets Humans. Es localitzen en països on és possible que aquests crims es produeixin de manera impune, on és molt més senzill evadir impostos i no complir amb les normes laborals o apropiació de recursos naturals.
“No hi hauria transnacionals amb tants beneficis si no integressin com quelcom possible violacions de Drets Humans”.
Quins Drets Humans es vulneren?
Al sector tèxtil trobem tots els drets vinculats al treball, com l’activitat sindical, la negociació col·lectiva, l’horari, els límits de jornada, les vacances o els salaris de misèria. Però també, en certs llocs l’esclavisme modern. Si anem a la indústria de l’alimentació, grans empreses han reconegut esclavisme modern en la seva producció en activitats com la pesca a Tailàndia, o la recol·lecció de cacau, a la Costa d’Ivori.
D’altres sectors tenen un impacte ambiental brutal. Parlem sobretot d’hidrocarburs, com en el cas Chevron, el cas per antonomàsia de la pitjor catàstrofe a l’Amazònia, que va ser condemnada per quaranta anys d’abocament tòxic que va destrossar centenars de milers d’hectàrees de l’Amazònia. Això no obstant, malgrat la condemna, va marxar d’Equador, deixant el seu compte buit i no hem aconseguit que pagui.
La quantitat de Drets Humans vulnerats és enorme.
D’aquí deriva la necessitat d’articular instruments normatius que tinguin en compte, no solament els drets concebuts més clàssics, sinó que també tinguin en compte que els Drets Humans són un conjunt universal indivisible, com un tot on. Per descomptat, entren els drets socials, els culturals i els econòmics. I cal parlar també de l’ambient com un dret humà. Necessitem que les empreses interioritzin que és impossible mantenir una producció amb tal afectació al mediambient.
Han augmentat les violacions de Drets Humans durant la pandèmia de la Covid?
Totalment. Fa onze anys es van aprovar els principis rectors dels Drets Humans i empreses, que és un text voluntari que ha donat certes pautes, però que en realitat ha tingut una aplicació que no ha comportat avançament. Per comprovar aquest augment, cal fixar-se en com han funcionat els organismes de Drets Humans de Nacions Unides que reben queixes de les víctimes. Les queixes han augmentat, així com les actuacions dels relators de Drets Humans relatives a violacions d’empreses.
Des que es van aprovar aquests principis, les violacions han augmentat. És un marc voluntari incapaç de lluitar contra el problema, i com més complexitat adquireixin les cadenes de producció, com més llargues i més empreses entrin en ella, més augmenten les possibilitats de violacions. La matriu es desentén del que passa a l’enèsima baula que al final és un taller clandestí amb cinc dones que treballen 24 hores.
“Com més complexitat adquireixin les cadenes de producció, més augmenta la possibilitat de violació de Drets Humans”.
I és el que ha passat durant els mesos més durs de pandèmia.
Durant la pandèmia es va produir una situació tràgica que han denunciat moltes persones. Per exemple, a Bangladesh les transnacionals van cancel·lar comandes per milions de dòlars, deixant a milions de persones sense feina. Les empreses de moda van decidir no pagar malgrat haver fet ja les comandes. I les empreses productores, per descomptat, van deixar les treballadores al carrer durant la pandèmia. La matriu no es responsabilitzava sobre el que està passant allà i cancel·laven comandes sense adonar-se que estaven cancel·lant vides.
Quines altres eines similars al Centre Català d’Empresa i Drets Humans hi ha al món?
Des del 2017, a partir de la llei francesa, s’han aprovat normes en l’àmbit europeu de diligència deguda que integren un mecanisme que obliga l’empresa matriu a identificar quina és la seva cadena, és a dir, quantes empreses entren en la seva deslocalització productiva i quines són. Així mateix, han de fer una anàlisi de riscos per veure quins són els riscos reals o possibles de violar Drets Humans. Així, les empreses han d’establir plans de vigilància que integrin prevenció, actuació, mitigació, cessament o reparació, depenent del model jurídic de cada país.
Aquestes normes estan donant resultats molt interessants a França. A altres països com Alemanya encara no ha entrat en vigència, i a Holanda s’ha aprovat una sobre el treball infantil. En l’àmbit espanyol, el ministeri de drets socials i Agenda 2030, per la via de la secretaria d’Estat d’Agenda 2030, està proposant, juntament amb altres ministeris, com Treball i Consum, una llei d’Empresa, Drets Humans i diligencia deguda que està en fase de redacció i que està dins els compromisos de legislació del govern espanyol.
Amb què han de comptar aquestes lleis?
Les lleis de diligència deguda, en la seva majoria, incorporen un òrgan administratiu i així ho diuen les futures directives. A França, on no hi ha òrgan administratiu, critiquen aquesta solució, ja que confien plenament en el jutge. Cal subratllar, però, que la feina de les ONG franceses és molt potent a efectes de fer complir la llei i no en tots els estats existeix aquesta capacitat de la societat civil d’impulsar i vigilar el compliment de la norma.
Jo crec que un bon òrgan administratiu com es planteja a Catalunya és necessari si realment té competències que obliguin les empreses a canviar la seva manera d’actuar respecte a la cadena. Una llei de diligència deguda mal feta pot actuar com a àmbit de protecció dels interessos de les empreses, perquè pot acabar exonerant de la responsabilitat. Per exemple, a llei alemanya diu que l’incompliment de les obligacions de la diligència deguda no genera cap mena de responsabilitat civil. Això és dolent. Hem de controlar que aquestes lleis serveixin com a defensa.
Recentment es va crear l’esborrany per la directiva europea de la diligència deguda per la qual la societat civil ha estat molt crítica.
La Unió Europea ha entrat al debat i ha presentat un text molt millorable, amb moltes fugues, que està generant moltes preocupacions a la gent que treballem en això. La UE ha tingut sempre una postura molt criticable respecte a empreses i Drets Humans, i té una història poc vinculada a una defensa real de mecanismes efectius per controlar l’acció de les empreses transnacionals. De sobte la UE decideix convertir-se en el defensor dels Drets Humans i llença la proposta de diligència deguda.
Per què entra en aquesta qüestió, doncs?
La seva idea de la diligència deguda de vegades va més orientada a protegir a les empreses que als propis Drets Humans. La directiva planteja com a principal problema que el naixement de les diverses lleis en l’àmbit estatal pot provocar una ruptura en el mercat interior, inseguretat jurídica i limitar la competència de les empreses, motiu pel qual consideren necessària una directiva per homogeneïtzar les normes estatals.
“La idea de la UE de diligència deguda va més orientada a protegir les empreses que als Drets Humans”.
Considero que és quelcom perillós perquè pot acabar limitant la capacitat de l’estat d’establir mecanismes per defensar els Drets Humans. És a dir, si els estats fan aquestes normes que tenen com a objecte la defensa dels Drets Humans, la directiva té com a objectiu principal protegir el mercat interior. Ens fa por que aquests processos tan interessants, com el de la llei francesa, puguin veure’s afectats per una directiva que crec que és protectora.
Vas ser assessora ministerial encarregada del procés del Tractat Vinculant sobre Empreses i Drets Humans a l’Equador. Quin és l’estat de Drets Humans a l’Equador?
L’arribada de Lenín Moreno al poder el 2017 va marcar un abans i un després absolut. El nou president es va rodejar d’un gabinet que va aprofundint la seva deriva cap a la dreta. Els Estats Units tornen a l’Equador i el poder de les grans transnacionals se sent en l’actuació del govern. Es comencen a reduir serveis públics i arriba una repressió dura, sobretot l’any 2019, quan hi ha mobilitzacions socials brutals amb tretze morts, en la línia de protestes que hi havia a Xile, Bolívia i Colòmbia. El govern expressa tota la seva violència.
Arribades les eleccions de l’11 d’abril del 2021, es manifesta com els anys de govern de Lenín Moreno havien preparat l’arribada de la dreta real, més clàssica, i de l’arribada al poder del banquer-president Guillermo Lasso que es rodeja de tota la cúpula empresarial al govern. És llavors quan comença una deriva obertament racista, amb comentaris que evidencien el classicisme del president cap al moviment indígena. S’evidencia una voluntat de reformar tot per ampliar el poder de les transnacionals, permetre la sortida de divises, etcètera.
La deriva cap al conservadorisme ha estat enorme.
Equador s’ha convertit en l’estàndard del neoliberalisme ranci i conservador d’Amèrica Llatina, amb un govern absolutament vinculat als Estats Units i que a més se li escapa de les mans el tema de la violència, no només a les presons, on sovint hi ha motins amb la mort de moltíssima gent, sinó també en els propis carrers de l’Equador. La situació laboral és insostenible, amb una pobresa creixent, una sanitat que s’ha deteriorat i una situació de crisis social i política que va en augment.
Ara ja l’assemblea nacional ni tan sols està controlada pel govern sinó que està molt atomitzada. Al 2023 arriben les eleccions seccionals i si es plasma el malestar que hi ha a la societat port modificar el camp polític del país. Espero que hi hagi fort suport als moviments progressistes com la Revolució Ciutadana.