Mecanismes per salvaguardar els drets humans davant l’acció de grans empreses: de la diligència deguda al centre català d’empresa i drets humans
En aquesta nota podreu trobar una relatoria realitzada per ESF de l’acte del 21 d’abril, organitzat pel grup d’Empresa i Drets Humans de lafede.cat
Què és la llei de diligència deguda? És una eina útil per a combatre la vulneració de drets humans per part de les empreses? En quin punt està la seva tramitació a l’Estat espanyol i a Europa? Quines diferències i similituds té amb el Centre Català d’Empresa i drets humans? Aquestes són algunes de les qüestions que es van abordar a la primera taula de debat de la jornada “El Centre català d’empresa i drets humans, una eina pionera per a posar fi a les vulneracions de les transnacionals” amb els experts en la matèria, Adoración Guamán –jurista, politòloga i professora de dret del treball a la Universitat de València – i Luis Rodríguez-Piñero – jurista, politòleg i treballa a l’oficina de l’Alt comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans–, que es va celebrar el passat dijous 21 d’abril a Barcelona, i que va comptar amb dues taules més que es poden recuperar al canal de Youtube de Lafede.cat.
La legislació en matèria de drets humans i empreses no és nova, ja que des del 2011 existeixen els Principis Rectors sobre les Empreses i els Drets Humans de les Nacions Unides, també coneguts com els Principis de Ruggie, que es basen en tres pilars fonamentals: el deure de l’estat de protegir els drets humans, la responsabilitat de les empreses a respectar-los, i l’accés a mecanismes de reparació per part de les víctimes. Actualment, en el marc europeu i espanyol, s’està debatent sobre una nova legislació en matèria d’empreses i drets humans. És el que s’anomena Diligencia Deguda, un concepte que prové bàsicament del món empresarial i que fa referència a l’anàlisi de riscos financers amb l’objectiu d’identificar, prevenir i mitigar, comunicar i reparar els riscos. Aquest concepte s’ha traspassat a l’àmbit dels drets humans per tal de garantir el compliment dels drets humans per part de les empreses, especialment amb activitat transnacional. És per això, segons Luís Rodríguez-Piñero, que per la gent que treballa amb drets humans és un concepte que queda llunyà, però que precisament busca un llenguatge. L’expert, a més, deixa clar que el respecte als drets humans en el marc de la diligència deguda no és una obligació de les empreses, sinó una responsabilitat, i això, diu, farà que “mai n’estiguem 100% contents”.
Els perills de la diligència deguda
Segons Adoración Guamán, el problema, és que els drets humans tenen un altre barem de mesura que dista del món financer i, per tant, el perill de la diligència deguda és que quedi en paper pullat, en un “check list” sobre el paper, però que a la pràctica no sigui real. L’experta apunta que el principal repte per al control de les vulneracions de drets humans de la transnacionals és la traçabilitat de la cadena de producció: “un bon mecanisme de diligència deguda seria aquell que obligués a les empreses a prendre el control de tot el procés de producció, és a dir, ja que no podem obligar-les a no descentralitzar, obliguem-les a fer-ho fins a on puguin controlar el procés”. Per altra banda, segons ella, cal que la llei aprofundeixi en el pilar rector tres dels principis de Ruggie, el d’accés a la justícia: “si no mostrem que les empreses poden ser condemnades per males praxis, no servirà de res”.
A nivell europeu, el procés va començar el 2020, quan el Parlament europeu va tramitar una proposta de directiva que segons Guamán “no està malament”, però és la Comissió Europea qui després fa la proposta que actualment s’està treballant, i de la qual hi ha un borrador, “que no protegeix els drets humans, sinó que vol assegurar que les empreses no tinguin traves al mercat interior. De fet, les úniques obligades a vetllar pels drets humans són les molt, molt grans, les altres tenen moltes vies d’escapament”, assegura l’experta. Rodríguez-Piñero reforça aquesta idea: “pot arribar a ser un mecanisme proforma si no ve acompanyat de mecanismes robustos per gestionar els impactes negatius de les empreses, fins i tot tenint la millor llei de diligència deguda i molts bona voluntat”.
En aquesta llei, també és important definir l’àmbit d’actuació. És un dels debats permanents: s’ha de parlar d’empresa transnacional o d’empresa amb activitat transnacional? Com es defineix la mida d’una empresa? Com comptabilitzen el nombre de treballadors? Aquests són aspectes que estan en un debat encara no resolt. Tanmateix, des de la societat civil tenim molt clar que l’actual proposta de diligència deguda no respon a l’àmplia demanda de regular l’acció de les empreses sobre els drets humans, posant aquests últims per sobre dels interessos i proteccions mercantils. No obstant això, en el procés de transposició de la directiva els estats membres i les associacions tenen l’oportunitat de crear lleis nacionals més garantistes amb els drets humans, donant peu a la participació de la societat civil, a l’accés a la justícia a les víctimes de vulneracions i a concretar sancions civils en cas de vulneracions contrastades a l’exterior i conseqüències en termes de contractació pública.
La llei de diligència deguda espanyola en marxa
França és l’únic país europeu que compta amb una llei de diligència deguda (segons els experts, de les més avançades), i altres com Alemanya, Holanda o Noruega hi estan treballant. Pel que fa a nivell espanyol, s’està elaborant una llei estatal que inclou la diligencia deguda: és la Llei d’empresa, drets humans i diligència deguda que depèn del Ministeri de Drets Socials i que lidera la Secretaria d’Estat de l’Agenda 2030, tot i que després s’haurà de pactar amb els altres ministeris.
S’ha creat un grup d’experts per a treballar-la i una comissió de redacció que ja ha elaborat l’últim borrador. La llei amb la qual s’està treballant, inclou la contractació pública o l’accés a la justícia , però no contempla la responsabilitat de les empreses en tercers països tot i que intenta obligar a identificar i publicar la cadena de traçabilitat, responsabilitzar l’empresa a nivell civil per disminuir la impunitat, crear un Centre regular amb capacitat sancionadora i d’investigació i comptar amb la participació activa dels agents socials.
El problema principal, però, rau en que l’empresa està exempta de qualsevol tipus de responsabilitat en cas de tenir un pla de diligència deguda. És a dir que el simple fet de tenir publicat a la web un document que expliqui el pla de deguda diligència ja és suficient per esborrar tota responsabilitat de l’empresa, malgrat no l’hagi fet realitat i hagi causat vulneracions de drets humans i ambientals.
La diligència deguda i el Centre Català
Pel que fa a Catalunya, paral·lelament al debat de la llei espanyola, s’està tramitant la llei per a la creació del Centre Català d’Empresa i Drets Humans que va rebre la llum verda del Parlament el passat mes de febrer i que ara depèn de la comissió d’exteriors. Segons els dos experts participants de la taula de debat, el Centre és una molt bona notícia i un exemple a seguir per altres iniciatives similars. Segons Luís Rodríguez-Piñero, “pot ser un referent de la responsabilitat compartida dels actors estatals amb relació al respecte als drets humans per part de les empreses” i creu que hauria de servir per a fomentar una cultura empresarial catalana responsable. Per Guamán, “només que s’estigui parlant del centre i que tingui tant suport parlamentari ja és un triomf”. Segons ella, però, la comparació amb la diligència deguda és complexa perquè són mecanismes diferents i caldrà veure com encaixen les dues iniciatives a nivell d’àmbit d’aplicació i de competències.
A diferència de la diligència deguda, el Centre Català és un centre avaluador ex post, és a dir, avaluador de les vulneracions de drets humans i ambientals de les empreses que es relacionen amb l’administració catalana i actuen a l’exterior. El Centre tindrà competències en investigació i tindrà la capacitat de rebre queixes de comunitats i entitats afectades. Amb una bona llei de diligència deguda (o una bona llei de regulació de l’acció de les empreses sobre els drets humans a l’exterior) el Centre Català seria l’espai per avaluar aquells casos on hi ha hagut vulneració, i determinar les sancions i les conseqüències de l’acte.
Una de les potencialitats del Centre és la capacitat que té d’apoderament ciutadà, en tant que la seva composició vol incloure organitzacions de la societat civil i vol rebre queixes i propostes de la societat civil. Aquest aspecte és clau quan parlem de normes que volen controlar l’acció de les empreses transnacionals, perquè com bé sabem les normes només son eficaces quan hi ha un grup de persones al darrere que vetlla pel seu compliment.
L’acte del 21 d’abril ha demostrat, de nou, l’ampli suport social i polític que té la proposta de llei catalana pel Centre Català d’Empresa i Drets Humans. Si bé és cert que la proposta és millorable en termes de sancions (la capacitat sancionadora actual només és administrativa) i en termes de conseqüències en matèria de contractació pública en casos de confirmació de les vulneracions de drets humans i ambientals, aquesta compta amb l’adhesió de la majoria del teixit social i cooperativista de Catalunya. A la segona taula rodona de l’acte del 21 d’abril va quedar pal·lesa la voluntat d’impuls del centre per part dels sindicats CCOO Catalunya, UGT Catalunya i la Intersindical CSC, així com organitzacions del món empresarial i municipal com l’Associació d’Economia Social de Catalunya (AESCAT) i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD).
Amb tot, però, tant el Centre Català com les lleis de diligència deguda són possibles solucions a les vulneracions de drets humans per part de les empreses transnacionals, però com diu Guamán, el problema rau en el sistema: la impunitat de les empreses i la indefensió de les víctimes. Està doncs, en la genètica del sistema de producció mundial i dels grans beneficis la vulneració dels drets humans. Actualment, les empreses tenen drets reconeguts que no tenen les víctimes i segons Guamán, no hi ha marc jurídic per controlar-ho perquè precisament la descentralització de la producció busca escapar de les normatives estatals i del poder sindical. Per tant, tant ella com Rodríguez-Piñero coincideixen en que és important teixir xarxes entre les organitzacions socials del nord-sud globals per a lluitar contra la impunitat empresarial.