La privatització de l’aigua a Santiago de Xile és un dels exemples més clars de com un servei essencial pot convertir-se en un espai d’acumulació privada. El cas d’Aguas Andinas, vinculat històricament a SGAB/AGBAR, permet observar les conseqüències d’un model heretat de les darreres reformes de la dictadura de Pinochet: un sistema en què la gestió de l’aigua i el sanejament queda majoritàriament en mans d’empreses privades, mentre la ciutadania assumeix l’augment de les tarifes, la manca d’inversió suficient i l’opacitat al voltant d’un recurs indispensable per a la vida.
El cas , que es pot consultar al web AlertaDH, analitza com aquesta privatització no només ha generat enormes beneficis empresarials, sinó també impactes directes sobre drets fonamentals. L’assequibilitat del servei, la qualitat de l’aigua, el manteniment de les infraestructures, la transparència de la informació pública i la disponibilitat futura del recurs apareixen travessades per una mateixa tensió: la subordinació del dret humà a l’aigua a la lògica del mercat. En un context de crisi hídrica i desigualtat social, el cas de Santiago de Xile planteja una pregunta urgent: qui decideix sobre l’aigua, amb quins interessos i a costa de qui.
En aquest escenari, la responsabilitat d’AGBAR no es pot entendre només en termes formals de participació empresarial, sinó com a part d’una arquitectura corporativa que ha contribuït a sostenir i beneficiar-se d’aquest model privatitzat. La seva vinculació amb Aguas Andinas situa l’empresa davant la necessitat de respondre pels impactes socials, ambientals i de drets humans derivats de la gestió d’un bé comú convertit en negoci. Quan una empresa obté beneficis de la gestió d’un servei essencial, també ha d’assumir responsabilitats sobre les conseqüències que aquest model genera per a la població.